Español

Joan Vich
Página oficial

Textos

Joan Vich: “Si desapareguéssim els humans, el món milloraria”

Va néixer a Son Ametller de Marratxí, on els padrins hi havien fet de pagesos i, en tenir dos anys, la família es traslladà definitivament a Son Ferriol, on la seva infància va transcórrer entre jocs de carrer i els seus primers grafits —quasi sempre molins (que li costaren més d'una bona batculada)— a les parets de la casa. Aviat prosperà aquella originària actitud pictòrica, perquè en passar el primer de batxillerat amb molt bones notes son pare li demanà què volia de premi i ell demanà una caixa de pintures. Allò fou el principi. Es posà a pintar els diumenges matí en sincronia amb el seu amic Tomàs Horrach, que acabaria essent un pintor realista i molt acadèmic. Poc després, ja tengué clar que volia estudiar belles arts i per això es matriculà a l'Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, de Barcelona, per a continuar més tard a Ciutat amb Torrens Lladó.

Va viure diverses crisis de creativitat, fins que ho superà en entendre que a la vida d'un que vol ser artista, si no hi ha crisi, s'ha de provocar, perquè el pitjor enemic del creatiu és el conformisme. Durant els anys 60 començà fent paisatge, perquè "no volia ser modern", no li interessava l'abstracció, sinó els clàssics com Joaquim Mir i Gelabert, la seva gran reivindicació personal com a pintor rellevant de l'Illa. En Joan pensa que hi ha un desprestigi del figuratiu, però que s'ha de tenir en compte la consideració de Francis Bacon que, per damunt d'una obra, hi han de passar almenys cinquanta anys per saber si ha suportat el pas del temps.

La crisi personal és una de les assignatures de l'art?:
Crec que sí, però potser també existeix el pintor estable emocionalment, que sempre fa el mateix, però molt bé i sense daltbaixos. Per exemple, un italià, Giorggio Morandi, que va estar tota la vida discretament dins del seu taller de Bolònia, no va voler anar enlloc i va fer sempre bodegons inigualables.

Maria Sanxo i Sanxo, una gran copista mallorquina (Palma, 1880-1969), pintà sempre per obediència al seu pare i va fer algunes de les millors còpies de grans quadres del Museu del Prado, però sense sentir mai cap emoció, i el dia que morí el progenitor, deixà per sempre de pintar. Això és possible?:
Sí, perquè, al cap i a la fi, la tècnica no té res a veure amb l'art, perquè l'art és aquell cosa personal que tu puguis aportar. I això és allò que interessa. 

Us trobau encara al camí artístic que us marcàreu en un principi o la vida juga amb els itineraris?:
Mai no m'he pantejat fites. He anat fent el camí i, de fet, ara estic pintant retrats i fruites, però mai no m'ho havia proposat. Però sí que he anat canviant. Hi va haver un moment en què no em sentia bé pintant paisatges i fins i tot vaig provar l'abstracció; però crec que, per damunt de tot això, el gran pintor és el que sap compaginar el seu món interior amb la tècnica que empra.

Què ha de "domar" o reconvertir d'ell mateix un artista per trobar un camí coherent?:
Has de deixar fluir allò que és teu. I és difícil. El gran problema és la tècnica, que et pot dur a fer coses artificioses. Jo tenc una acadèmia i el gran problema per solucionar o allò que has de transmetre és que, quan ja has après a pintar, t'has d'oblidar que n'has après i has de tirar endavant sense estar pendent de si allò que fas està bé o no. La tècnica ha d'estar al teu servei i no a l'inrevés.

Un artista ha de ser per força egocèntric? És aquest l'impost que es cobra l'art?:
Sí. S'ha d'estimar molt a ell mateix i s'ha de posar per damunt d'altres coses. Jo no ho faig i pens que ho hauria de fer.

Què aporta un retrat que no pugui aportar una fotografia?:
Jo crec en la fotografia. És un moviment artístic molt vàlid. Però això em reforça en la creença que no s'ha de menysvalorar la pintura figurativa. En aquest sentit, em sent un poc fotògraf i un poc pintor. I crec que es pot fer bona fotografia psicoanalítica, que entri dins del personatge. Tanmateix, també és cert que en la fotografia la qüestió tècnica depèn més d'una màquina i en la pintura, dels pinzells. 

Passem a una altra casta de retrat. Hi ha quadres que expressen situacions socials globals, com el Gernika. Quin seria en aquest sentit l'obra que transmetria allò que som els mallorquins, la nostra essència?:
És complicat, això. Potser faria un retrat com el de la família reial, de Goya -en què els personatges sembla que se n'han anat un poc cap enllà, que estan fent el colló-, però amb polítics mallorquins com a protagonistes, sense oblidar els directors de la cultura mallorquina. Tota aquesta gent és la que ens falla. Estic molt decebut en tot això! 

Quins són els grans defectes, les grans virtuts dels mallorquins?:
El gran defecte és no solament no apreciar allò que és nostre, sinó fins i tot menysprear-ho. I la gran virtut, que som planers.

Sou dels que lamenten la manca de valors ètics o dels que pensen amb escepticisme que tanmateix això sempre ha estat així des del neolític?:
Sempre ha estat així. És la condició humana. Però ara les eines són molt més poderoses que abans. I molt més subtils. En temps remots agafaven una pedra, et pegaven i ja està. Ara la cosa és molt ambigua.

Existeix alguna idea política que us interessi?:
Em decep aquesta actitud actual, tan capitalista, que s'ha apropiat de tota la moral. L'únic que es podria fer és a base d'educació i que es valorassin les qüestions ètiques, però està passant tot el contrari.

Com resumiran la nostra actualitat, d'aquí a un o dos milenars d'anys, els llibres d'història?:
Amb un parell d'anys més jo crec que acabarem amb el món, si seguim per aquest camí. L'única gran revolució serà un gran desastre ecològic, que acabarà succeint. I aleshores haurem de tornar a començar des de zero o des de molt poc.

Creis que la raça humana és necessària o fins i tot mínimament interessant per a la biologia?:
No, no... l'home n'ha estat un fet puntual, però la natura en pot prescindir tranquil·lament. O millor. L'animal més perillós per a la natura és l'home. No sé on vaig llegir que, si desapareguessin els insectes, el món s'acabaria. I si desapareguéssim els humans, el món milloraria.

Quin ha estat, fins ara, el moment més feliç de la vostra vida?:
La infància, els jocs; però també pintant. És un moment molt maco que em dóna vida. I veure pintura. Només em mobilitz pel món per a això.

Perdonau el tenebrisme de la pregunta, però com us agradaria que fos el vostre epitafi?:
Hi podríem posar: "A pesar de tot va ser feliç".

Artículo de Raphel Pherrer, publicado en Diario de Baleares (Palma, 17 de septiembre de 2010)

©Joan Vich - 2015